La decisió recent de l’Àrea Metropolitana de Barcelona d’assumir un paper central en la nova gran potabilitzadora del Besòs, amb la participació d’Aigües de Barcelona, no és només una bona notícia en clau d’infraestructures. És, sobretot, una indicació clara de cap on ha d’evolucionar la gestió de l’aigua al nostre país.
Durant dècades, l’àrea metropolitana ha apostat per garantir el subministrament amb grans inversions concentrades principalment a la conca del riu Llobregat. Les potabilitzadores, la dessalinització i, més recentment, la reutilització d’aigües regenerades han estat eines determinants per fer front a episodis de sequera cada cop més freqüents i intensos.
Aquest model ha funcionat. Però també ha generat un desequilibri territorial evident dins la mateixa metròpolis.
Mentre el Llobregat es consolidava com l’eix de la resiliència hídrica, el riu Besòs ha quedat en un segon pla. Avui, però, aquest escenari comença a canviar. I cal dir-ho sense ambigüitats: el Besòs no és una alternativa; és una necessitat.
La nova potabilitzadora n’és un primer pas, però no pot ser una actuació aïllada. Cal una estratègia integral per aquesta conca que inclogui l’augment de la capacitat de potabilització, el desplegament decidit de la reutilització i la interconnexió de tots els elements del cicle per avançar cap al seu tancament efectiu. Avui, el sistema Ter-Llobregat aporta més del 80% de l’aigua de la regió metropolitana en situacions de normalitat, amb un pes destacat del Ter. Mentrestant, la reutilització i les fonts alternatives han crescut molt en context de sequera, però encara no s’han consolidat com a base estructural del sistema. I el Besòs, tot i el seu potencial, continua tenint un paper secundari en el subministrament d’aigua potable.
En definitiva, es tracta de fer al Besòs el que durant anys s’ha fet al Llobregat. Ni més, ni menys.
Aquesta aposta té implicacions que van molt més enllà de la gestió tècnica de l’aigua. Té a veure amb el model de país que volem construir. Perquè cada litre d’aigua que recuperem, regenerem i reutilitzem a l’àrea metropolitana és un litre que deixem d’extreure d’altres conques.
I aquí és inevitable mirar cap al riu Ter.
Durant anys, el sistema metropolità s’ha recolzat en l’aportació del Ter per sostenir el seu creixement i benestar. Però avui, en un context de canvi climàtic i d’estrès hídric creixent, aquest model mostra límits evidents. No podem continuar basant la nostra seguretat hídrica en la pressió constant sobre altres territoris del país.
Catalunya no es pot permetre un esquema en què uns territoris aporten recursos mentre d’altres els consumeixen sense avançar cap a l’autosuficiència.
És aquí on pren sentit el concepte de país en xarxa. Necessitem una metròpolis que exerceixi capitalitat, sí, però des de la cooperació i la corresponsabilitat. Una àrea metropolitana que no visqui d’esquena al territori, sinó que actuï com a motor compartit de progrés.
Això implica entendre que el futur del país no es construeix només des de Barcelona, sinó des de la suma de totes les seves metropolitanitats: els eixos de Tarragona i Reus, Girona i Salt, o els sistemes urbans d’Olot i Vic, entre molts altres. Tots ells formen part d’una xarxa de ciutats i territoris que han de créixer de manera equilibrada i complementària.
Reforçar el Besòs, per tant, no és només equilibrar dues conques metropolitanes. És fer un pas més en aquesta lògica de país: reduir dependències, compartir responsabilitats i generar oportunitats arreu.
L’àrea metropolitana té la capacitat —i també l’obligació— de liderar aquesta transformació. No es tracta només de garantir aigua avui, sinó de construir un sistema resilient per a les properes dècades, al servei de tot el país.
El futur no passa per anar a buscar més aigua cada cop més lluny. Passa per aprofitar millor la que tenim, més a prop, amb una mirada de país.
Perquè l’autosuficiència hídrica de la metròpolis no és només una qüestió d’eficiència. És una qüestió de justícia territorial.