sona el despertador, 2/4 de 5 i em llevo nerviós. Està ploviscant. Però tinc molta calor, suposo que pels nervis del dia. Surto de casa i em trobo amb el meu pare i la meva filla. Som-hi? Va.
Però tot no va començar aquell diumenge; fa mesos que estem treballant. Molta gent està vinculada a la feina del referèndum. I molta que aquells dies no sabíem i que un any després hem descobert la gran xarxa d’il·lusió que ho va fer possible.
Qui té les urnes de Sant Climent? preguntava al Miquel. I com a resposta sempre un: tu no n’has de fer res de les urnes. El diumenge estaran a l’escola. No ho dubtis. Estem treballant climentons i climentones del PDeCat, d’ERC, d’ANV, d’Òmnium,...i molts i moltes sense cap vinculació a la política, però que tenien clar que aquell dia votaríem.
Setmanes abans, moltes reunions del “Sant Climent pel sí”. Al garatge del Siscu, al carrer, als bars, a la plaça,.…… i es va planificar tot allò que es va poder. Fins i tot reunions amb veïns que no tenien clar això de votar, i sempre la mateixa resposta, vine i digues la teva, sigui en blanc, votant no ó votant sí. ELS CATALANS i CATALANES TENIM EL DRET A DECIDIR EL NOSTRE FUTUR.
A Sant Climent, com a Catalunya van canviar moltes coses aquell diumenge primer d’octubre. Es van teixir velles complicitats que mai s’haurien d’haver perdut, en el cas climentó, una forma de treballar amb confiança, amb honestedat i del poble pel poble. Ho tinc claríssim. Res tornarà a ser igual.
Aquella matinada de diumenge els carrers es llevaven amb una remor de barreja entre il·lusió i tensió. Encara no hi havia por. Toquen les campanes, són les 5 del matí i l’entrada de l’escola està ple de gom a gom. En silenci. Ens mirem. Ens abracem.
L’alcalde pren una decisió, faré un pas endavant i si els cossos de seguretat han d’agafar dades, seran les seves. És el seu compromís. Ell és el màxim representant del poble i ho ha de fer.
De seguida arriba el cap de la Policia Local i informa que els mossos estan arribant. Els nervis comencen a sortir en forma de converses entre un i altre.
Arriba una parella de mossos i s’aturen a escassament 50 metres dels concentrats i concentrades:
Mosso: Bon dia tinguem
Alcalde: Això esperem
M: l’informem que no es pot celebrar el referèndum, segons ordre judicial que li adjunto.
A: el poble de Sant Climent ha decidit exercir el dret a vot i totes les persones concentrades no marxarem.
M: doncs haurà d’acompanyar-nos i donar-nos les seves dades.
Marxem els dos mossos i jo a la part final del pàrquing de l’escola. Era fosc. Ningú ens veia. I mentre escrivien l’acta policial vaig escoltar per l’emissora policial: “companys i companyes avui ens juguem molt. Tot el poble es juga molt. Aneu amb compte i que tinguem un gran dia”
La resta del dia els cossos de seguretat catalans, Policia Local i Mossos van assegurar que la seguretat ciutadana fos el seu principal objectiu. I nosaltres molt agraïts.
Ja podíem començar a organitzar l’escola, les urnes ja estaven al gimnàs escolar, les paperetes també, el dubte del cens havia quedat esvaït amb els ordinadors portàtils i el cens universal.
A les nou del matí comencem, llargues cues i primeres imatges de les càrregues policials a Sant Julià de Ramis, Sant Carles de la Ràpita, Barcelona,.….. hi ha un canvi comencem a veure climentons i climentones que teníem clar que no eren independentistes, però aquelles imatges els van fer sortir de casa i venir a votar. Això també va canviar, hi ha demòcrates que no permetran la violència física contra la població civil. Així no companys, així no.
Arriba mig matí, i em diuen, has vist plorar a la teva filla? no, que ha passat? vaig a buscar-la: “no ho tornis a fer, em va dir, t’he vist marxar amb els mossos i pensava que et detenien. La gent concentrada a la porta de l’escola deien: els mossos s’han endut a l’Isidre, els mossos s’han endut a l’alcalde. Han sigut els 5 minuts més llargs de la meva vida.” Encara avui escrivint aquestes paraules, em cauen unes llàgrimes.
No us parlaré de violència policial de les forces d’ocupació. A Sant Climent vam tenir la sort de no patir-ne. Però les imatges que vàrem viure aquell dia van fer que més coses canviessin, “ens heu perdut, una part de la societat catalana ha marxat, tard o d’hora serà així”.
Al llarg del dia es fan torns, els ordinadors costa que funcionin, l’estat espanyol bloqueja el web d’on tenim el cens per votar, però el grup del “ctti climentó” té una part molt important que tot funcionés. Gràcies Climent, Jaume i David.
Arriba la tarda i dins dels milions d’informacions que ens arriben, hi han de dades contrastades que ens indiquen que els guàrdies civils estan arribant al Baix Llobregat. Sorgeixen els primers conats de nervis per tancar l’escola i com a mínim no perdre els vots de les primeres hores. En aquell moment ens trobem el comitè de crisi que havíem planificat. Hi havia molta pressió perquè no perdéssim el que portàvem. Però per unanimitat es va decidir continuar. Amb més precaucions. Joves voluntaris van marxar en bicicletes cap a les entrades dels municipis per avisar de l’arribada dels dolents. I dins de l’escola es va fer un pla de sortida cap a la muntanya per protegir les urnes. No va fer falta. No van venir. Algú des d’algun telèfon del club d’estats anomenat Europa va trucar i va dir prou. Havíem guanyat. L’estat Espanyol no ho sap, però hem guanyat.
Arriben les vuit del vespre, tanquem l’escola i es fa el recompte. Es fa el silenci. Esperem. Passats uns minuts tots i totes estem concentrats a la porta del gimnàs. Tinc l’honor de dir les primeres paraules davant de tothom: “moltes gràcies climentons i climentones, sou molt grans. Tot el que ha passat avui és gràcies al vostre esforç. Voliem votar i hem votat”