Durant molts anys hem educat els nostres fills i filles pensant en un món que coneixíem. Els hem ensenyat a llegir, escriure, memoritzar, calcular, buscar informació i resoldre problemes. I ho hem fet perquè aquestes eren, i continuen sent, eines imprescindibles per desenvolupar-se en societat.
Però el món al qual els estem preparant ja no és el mateix.
La intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se i està canviant, a una velocitat extraordinària, la manera com treballem, ens informem, ens comuniquem i prenem decisions. I això ens obliga a fer-nos una pregunta que va molt més enllà de si hem de posar ordinadors o eines d’intel·ligència artificial a les aules.
Què ha d’aprendre un nen o una nena avui per estar preparat per al món que trobarà demà?
Aquesta és, al meu entendre, una de les grans preguntes educatives del nostre temps.
No crec que la resposta sigui retirar els llibres, substituir els mestres per màquines o convertir les escoles en laboratoris tecnològics. Tampoc crec que hàgim de córrer darrere de cada nova aplicació que aparegui.
Crec exactament el contrari: com més poderosa sigui la tecnologia, més important serà allò que ens fa humans.
La capacitat de pensar. De comprendre el que llegim. De fer-nos preguntes. De distingir la veritat de la mentida. De treballar amb els altres. De tenir criteri propi. De ser creatius. De saber argumentar. De tenir curiositat. De perseverar quan una cosa costa.
La intel·ligència artificial pot proporcionar una resposta en pocs segons. Però això no significa que els nostres nens hagin de deixar d’aprendre. Significa que potser haurem de canviar què entenem per aprendre.
L’OCDE ja planteja precisament aquesta necessitat: davant d’una intel·ligència artificial cada vegada més capaç, els sistemes educatius hauran de revisar quins coneixements, competències i actituds necessitaran els alumnes i fins i tot com s’organitza l’aprenentatge. (OECD)
I aquí apareix una qüestió que em sembla fonamental: la intel·ligència artificial no farà innecessaris els mestres. Farà innecessària una determinada manera d’ensenyar.
El mestre continuarà sent imprescindible. Potser encara més que abans.
Perquè una màquina pot explicar una multiplicació de moltes maneres, però no coneix com ho viu aquell nen concret. Pot generar un exercici de comprensió lectora, però no pot substituir la relació humana que es construeix cada dia dins d’una aula. Pot donar informació, però educar és molt més que transmetre informació.
Educar és acompanyar. És motivar. És detectar una dificultat abans que es converteixi en un fracàs. És despertar una vocació. És ensenyar a conviure. És posar límits. És donar confiança. És transmetre valors.
I, per això mateix, si volem que els mestres continuïn sent imprescindibles, també els hem d’ajudar a evolucionar.
No podem demanar als nens i nenes que s’adaptin al futur mentre exigim als seus mestres que continuïn treballant exactament com fa vint o trenta anys.
La UNESCO ja ha definit un marc de competències específic per als docents en l’era de la IA, que inclou, entre altres aspectes, l’ètica, els fonaments de la intel·ligència artificial, la pedagogia amb IA i l’aprenentatge professional continu.
Això no significa que els mestres hagin de convertir-se en informàtics. Significa que han de tenir les eines necessàries per entendre aquesta nova realitat i convertir-la en una oportunitat educativa.
I nosaltres, com a societat, els hem de donar aquesta oportunitat.
Perquè tinc la sensació que davant de la intel·ligència artificial tornem a cometre un error molt habitual: discutir si hem de permetre o prohibir una tecnologia abans d’haver decidit què volem aconseguir amb ella.
La pregunta no hauria de ser: «Podran els nens utilitzar ChatGPT?»
La pregunta hauria de ser: «Quina escola volem per als nens que l’any 2040 seran adults?»
Si poguéssim començar de zero i dissenyar avui una escola per preparar els nostres fills per al món que trobaran d’aquí a quinze anys, estic convençut que no faríem exactament el mateix currículum, amb les mateixes metodologies i els mateixos sistemes d’avaluació.
Però això no vol dir renunciar al que funciona.
Al contrari. Hem de ser molt exigents amb els fonaments: lectura, escriptura, matemàtiques, ciències, cultura, capacitat d’expressió i coneixement del món. Sobre aquesta base és sobre la qual podrem construir una nova educació.
La qüestió és afegir-hi allò que serà cada vegada més necessari: pensament crític, creativitat, resolució de problemes, capacitat d’aprendre de manera autònoma i, evidentment, una competència digital i en intel·ligència artificial que permeti als nostres joves utilitzar aquestes eines sense convertir-se en dependents d’elles.
No es tracta d’educar nens perquè sàpiguen utilitzar la IA. Es tracta d’educar nens que sàpiguen utilitzar la IA sense deixar que la IA pensi per ells.
Aquest és, probablement, el gran repte.
I també una gran oportunitat.
Podem veure la intel·ligència artificial com una amenaça que arriba a les nostres escoles o podem entendre-la com l’oportunitat que ens obliga, finalment, a fer-nos algunes preguntes que fa temps que hauríem d’haver-nos fet.
Què ensenyem?
Com ho ensenyem?
Com avaluem?
Quin paper té el mestre?
I, sobretot, què volem que siguin els nostres fills quan deixin l’escola?
La resposta a aquestes preguntes determinarà molt més el futur de la nostra educació que qualsevol aplicació d’intel·ligència artificial.
Perquè el debat no és si la IA entrarà a les escoles.
Ja hi és.
El debat és si nosaltres serem capaços d’aprofitar-la per construir una escola millor.
I jo crec que no ens podem permetre esperar.
La IA no farà innecessaris els mestres. Però sí que farà innecessària una determinada manera d’ensenyar. I potser aquest és el millor motiu que tenim per començar a canviar-la.