Avui ens despertem amb un nou informe de l’Observatori del Consell Comarcal del Baix Llobregat que, a primera vista, pot semblar una bona notícia: la renda disponible de les famílies torna a créixer. Podria semblar, doncs, que avancem, que millorem, que anem en la bona direcció.
Però sota la meva opinió —i sota la realitat que viuen moltes famílies— això no és així.
Perquè les mateixes dades ja ens adverteixen d’un element clau: la renda creix, sí, però ho fa menys que en altres territoris com Catalunya. I aquest matís, aparentment menor, és en realitat fonamental. Vol dir que no només no avancem prou, sinó que ens estem quedant enrere en termes relatius.
I encara hi ha una qüestió més important: de què serveix que la renda creixi si el cost de la vida creix molt més?
Les dades ens diuen que la renda familiar disponible ha augmentat en els darrers anys —per exemple, un 4,1% el 2021— . Però aquestes xifres són nominals. No tenen en compte el que ha passat paral·lelament amb els preus. I aquí és on apareix la gran distorsió: mentre els ingressos pugen a poc a poc, el cost de viure —especialment l’habitatge— s’ha disparat.
En el cas del Baix Llobregat, aquesta pressió és especialment intensa. Parlem d’una comarca metropolitana, dinàmica, amb una renda mitjana per sobre de la catalana —al voltant dels 21.000 euros per habitant — però també amb una forta tensió en els preus, especialment en el mercat de l’habitatge, on l’esforç econòmic de les famílies és cada vegada més elevat.
Això ens porta a una conclusió incòmoda però necessària: no ens estem fent més rics, ens estem empobrint en termes reals.
Aquest empobriment no és homogeni. Té un rostre molt concret: el de les classes mitjanes i treballadores. Aquelles que, segons les mateixes dades, depenen majoritàriament del salari —més del 60% de la renda en el cas del Baix Llobregat — i que, per tant, són les primeres a patir quan els salaris no creixen al mateix ritme que els preus.
Són famílies que treballen, que contribueixen, que sostenen el sistema… però que cada cop tenen més dificultats per arribar a final de mes. Que veuen com estalviar esdevé una excepció. Que han de destinar una part creixent dels seus ingressos a necessitats bàsiques.
I això té conseqüències que van més enllà de l’economia.
Quan una societat té una classe mitjana que retrocedeix, es debilita la cohesió social. Quan l’esforç ja no garanteix progrés, apareix la frustració. I quan aquesta frustració s’estén, creix també la desafecció cap a les institucions.
Per això, crec que és un error quedar-nos només amb el titular optimista. Les dades són útils, però cal interpretar-les. I interpretar-les avui al Baix Llobregat ens obliga a dir les coses pel seu nom: el creixement de la renda no s’està traduint en una millora real de la vida de la gent.
El repte no és que les estadístiques siguin positives. El repte és que la ciutadania ho noti.
Perquè la pregunta que ens hauríem de fer no és si la renda creix, sinó si les famílies viuen millor que fa uns anys. I, honestament, cada cop costa més respondre que sí.
Link de referència a aquest article: Observatori CCBLL – renda disponible